Ara que els Castells son Patrimoni Immaterial de la Humanitat

Ara que els Castells son Patrimoni Immaterial de la Humanitat, se’n parla molt de la seua vinculació i el seu origen en les moixigangues valencianes, o com més popularment les coneguem, les Muixerangues. Vos deixem ací un article que pot aclarir un poc el tema.

 

Castells i Muixerangues

 

La diferència tècnica entre una muixeranga i un castell és molt fàcil d’observar. El castell basa la seua construcció en la repetició d’una estructura que corona un conjunt de xiquets anomenats el pom de dalt. Així si la base es de tres i l’alçada de vuit altures, parlem d’un 3 de 8. Les muixerangues, tenen balls, la seua alçada no és tan elevada i amb el temps buscàren la vistositat i el sentit religiós.

 

Podem afirmar que els castells son muixerangues?. Fem un poc d’història. Els castells s’originaren bàsicament a l’àrea Tarragona-Reus-Valls i amb els anys perderen els balls i se centraren en aconseguir torres cada vegada més elevades, per assolir així rècords d’altura en els dos darrers segles, un reconeixement internacional i recentment una gran difusió a la televisió. Per això no és estrany que a les nostres actuacions, algunes persones ens haguen pres per gent vinguda de Tarragona, Valls o Vilafranca.

 

La història de com arribà el ball al Camp de Tarragona no és senzilla de resumir. Als segles XVII i XVIII, temps de màxim esplendor, la muixeranga va estar molt estesa a les comarques valencianes. Així ho demostra un document que ens ha arribat des de la Ribera Baixa. L’any 1798 l’ajuntament de Sueca demana a Capitania General permís per celebrar la processó de la Mare de Déu de Sales, i descriuen aquesta: ”… delante de la procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas (…) con Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en la Processión del Corpus, en las de sus parroquias, en la procesión de Nuestra Señora del Carmen y en otras particulares…” L’espectacularitat i el fet d’integrar-se en un ball de carrer amb la mateixa itinerància que les danses processionals, va provocar que la tradició s’exportara. Coneguda fora d’ací com “el ball dels Valencians” s’integrà en altres seguicis populars d’arreu de la península. No és gens difícil trobar-la encara viva a llocs tan diversos com Aragó, Euskadi, Castella o Extremadura.

 

D’algunes d’aquestes actuacions ens queda documentació. Així sabem que el 1633 durant la visita a Tarragona de Felip IV i M. Isabel de Borbó va actuar un Ball de Valencians, dins del seguici extraordinari en honor del monarca. També al 1673 una colla de Sagunt va participar al corpus de Sevilla, mentre era arquebisbe Ignacio Ambrosio Spínola, el qual havia estat anteriorment arquebisbe a València, on entre d’altres, va concloure la construcció de la capella de la Verge dels Desemparats. Ja en el segle XVIII tenim notícies del 1762, concretament a Lleida on actuen “valencians” en la col·locació de la primera pedra de la nova catedral i el 1774 participen dos grups al Corpus de Granada. Més tard al 1822 tornà a participar a la processó del Corpus de Sevilla una altra colla. Darrerament gràcies a les investigacions dutes a terme per Jordi Bertran sabem que a principis del XVIII al Corpus de Madrid també feren muixeranga..

 

Al triangle Tarragona-Reus-Valls, àrea d’origen casteller, començaren a imitar els Valencians des de finals del XVII. Sabem que el 1687 actuà a la ciutat de Tarragona el ball de Valencians de la veïna població de Bràfim, al 1695 i 1700 també en trobem al seguici de Tarragona altres formats per gent de la zona. Però al llarg del XVIII és quan la tradició anà prenent cos. Al 1706, en plena guerra de successió entre Felip d’Anjou (Felip V) i l’Arxiduc Carles (Carles III), aquest darrer visità Tarragona i en el seu honor aparegué extraordinàriament el seguici popular, com s’acostumava fer amb els monarques. En aquest hi participà “un ball que diuen dels valencians”

 

Felip V, Borbó d’origen francès, va guanyar la guerra, va abolir els furs i va imposar les lleis castellanes. Les noves classes dirigents es formaren amb els més fidels dels borbònics i gent vinguda de Castella. En aquesta època fosca per a la nostra cultura, hi ha també documentades representacions autòctones al triangle casteller els anys 1712, 1721, 1724, 1725 i 1733. Malgrat tots els inconvenients, la implantació del nostre ball a la zona era considerable i hi ha documentació diversa que així ho deixa palès. Com exemple, aquesta curiosa prohibició que dictà el lletrat madrileny Manuel Llorca Agulló,: “… que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales .bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones…” No sabem perquè Llorca, que va ser Alcalde Major de Vilafranca del Penedès del 1782 al 1786, tenia aquesta especial fixació per les torres humanes. El que si queda clar, és que sense ser-ne conscient, ens va deixar una de les més clares evidències de la connexió entre els “Valencians” i els castells.

 

Es considera que les colles castelleres modernes van nàixer a principis del XIX, un segle de grans transformacions i reestructuracions socials. La millora de les comunicacions va provocar la transformació de l’agricultura tradicional en una de mercat, cosa que originà un canvi social on els gremis no tenen sentit. Al 1836 es promulgà la llei que acabà amb els monopolis gremials. Això va incidir en les festes d’una manera progressiva i mentre a Catalunya moltes tradicions es transformaren, a València desaparegueren. És en aquesta època quan l’àrea castellera tradicional s’eixamplà estenent-se fins a l’Alt Penedès, començà a parlar-se de Castells i es passà dels sis pisos. Ja l’any 1846 al Vendrell hi ha documentació escrita on es parla de “torres y castillos” però no va ser fins 1857 que començà a aparèixer la denominació “xiquets”, no únicament com eufemisme de “Valencians” sinó com a definició d’un nou concepte que estava naixent.

 

D’aquesta manera, entre 1835 i 1853 començà una gran etapa, la primera època d’or. Coincidint amb uns moments d’estabilitat política i econòmica s’aconseguiren els màxims èxits en les dècades dels 70 i 80, per patir una gran davallada cap al final de segle XIX (aparició de la fil·loxera i guerres colonials) i principi del segle XX. La tradició va viure un cert reviscolament als anys 20 i 30. Només la Guerra Civil va truncar de forma temporal aquest temps de represa, ja que el 1939 es tornaren a formar les colles de Valls, Tarragona i el Vendrell. Amb els seus alts i baixos es visqueren quaranta anys de castells, assolint a principis dels 80 un salt qualitatiu que encetà una nova etapa. La segona època d’or, moment que encara vivim.

 

Salvador Vila.

 

_____________________________________

 

Bibliografia

 

El ball de Valencians de Jordi Bertran

Cuaderns de Festa

Ajuntament de Tarragona